dijous, 15 de gener de 2015

L'ALEX I ELS NENS POBRES

Imatge de Dave Hill
Quan l’Àlex va arribar d’escola la mare ja va veure que alguna cosa no anava bé. Era un nen de tarannà alegre, que sempre somreia i aquella tarda caminava capcot i emmurriat. Va llençar la maleta sobre la taula de la cuina i es va asseure a un dels bancs que l’envoltaven, va creuar els braços i amagar el cap entre ells. Ella, va fer com si res i com cada dia, l’hi va posar el got de llet i l’entrepà de pernil al davant. L’Àlex s’ho va mirar de reüll i ho va apartar un mica. Era més greu del que la mare es pensava.
—Que avui no et ve de gust el pernil?
Va moure el cap fent que no.
—De què vols l’entrepà?
—No en vull d’entrepà.
—I dons?
El xicotet es va encongir d’espatlles i va fer una ganyota d’indiferència.
—No tens gana?
—Sí, sí que tinc gana, però no vull menjar.
—I com pot ser això?
—No ho sé, mamà —La carona del nen era un poema.
—Em vols explicar alguna cosa, fill?
Va fer que si amb el cap. La mare es va asseure al banc de la cuina i l’hi va fer un gest perquè s’assagués a la seva falda, el va rodejar amb el braç i l’hi va agafar la barbeta per fer que l’hi mirés a la cara.
—Què et preocupa, Àlex?
—Mamà, és cert que hi ha països on els nens de la meva edat han de treballar per poder portar cèntims a cassa i poder menjar?
—Qui t’ho ha dit això?
—A l’escola ens ho han explicat. La mestra ens deia que som molt afortunats per tot el que tenim, que hi ha molts nens que no poden anar a escola cada dia, ni tan sols poden jugar amb els seus amics, perquè han de treballar moltes hores per poder menjar alguna cosa en tot el dia. Que hi ha països on els nens caminen hores per arribar a l’escola i això si és que hi van. Que són nens molt pobres.
—És cert, fill. Això que la mestra us ha explicat és veritat. Hi ha molts nens que no tenen res per menjar, ni joguines per jugar i a vegades ni tan sols una casa on viure.
L’Àlex va obrir uns ulls com a plats.
—Si no tenen casa, on viuen?
—Doncs si tenen sort a barraques fetes de fang i cartó i si no hi ha molts que viuen al carrer.
—Però, mamà, això és... és... —al vailet no l’hi sortien les paraules.
—Si fill, això és molt trist i molt dur.
—I no podem fer res per aquests nens?
—Podem ajudar enviant diners, medicaments i menjar a través de les ONG, que són associacions que els hi fan arribar.
—Però no les hi poden fer cases per tots? O donar feina als seus pares perquè ells no hagin de treballar?
—Això, fill meu, només ho poden solucionar els polítics, però sembla que no tots estan disposats a fer-ho.
—Saps mamà —Va dir tot decidit —de gran serè polític i jo sí que voldré ajudar aquests nens.
La mare va notar com una llàgrima li corria galta avall, era una llàgrima d’emoció en sentir les paraules del seu petit. L’Àlex tenia un gran cor i ella no dubtava que de gran ajudaria als més necessitats, el que no tenia tant clar és que fos sent polític.
—Doncs per fer-te gran has de menjar, així que ja pots començar a cruspir-te el berenar —l’hi va dir esbullant-li els cabells.
L’Àlex va tornar a seure a taula i va menjar-se l’entrapà sense deixar ni les molles.



dimarts, 9 de desembre de 2014

SEMPRE ES NADAL


Imatge de Caroline Bonne-Muller
Entre les altes muntanyes, diuen les velles sabies, s’amaga un bell indret. Hi ha un gran estany, glaçat durant tot l’any; és davant una petita església, de color rosa, flanquejada per un enorme avet blanc, permanentment guarnit de Nadal. El terra sempre està cobert per un mantell de neu blanca que cau amb insistència del cel.

Diuen, els més grans de les rodalies, que és un lloc màgic que no canvia mai la seva fisonomia, on no fa ni fred ni calor. Un lloc on no passa el temps i tot segueix igual, on sempre es Nadal.

Hi ha qui diu que si t’hi fixes bé pots veure una bella jove lliscant, amb els seus patins, per sobre la superfície glaçada del llac. A les mans du un munt d’obsequis que reparteix a qui més se’ls mereix. Ah! Però no tothom la pot arribar a veure. Només qui ella decideix podrà gaudir de la seva presencia i serà obsequiat amb un dels seus presents, que mai és material per molt que vingui embolcallat per un paper de regal.

Si mai passeu per aquelles conrades, no dubteu d’acostar-vos per veure si teniu la sort de què es mostri davant vostre i us obsequiï amb un dels seus regals.

dimarts, 18 de novembre de 2014

UNA NENA ESPECIAL

Imatge de Vika Kirdiy
La Lila era una especial. Això l’hi deia sempre la seva mare, inclús alguna veïna que se l’estimava molt.
No era com les altres nenes del barri o de l’escola, la Lila era diferent. Li costava aprendre segons quines coses, les més senzilles del món, però en canvi era tota una experta amb animalons. Ho sabia tot sobre ells: races, tipus, mides, costums, alimentació, hàbits. Tot.
Tampoc entenia molt bé el comportament de les persones: perquè reien o ploraven en determinades ocasions, o perquè feien una cosa i no un altre... la gent no li agradava gaire a la Lila, no la comprenia.
No tenia gaires amigues, les nenes li deien que era rara que tenia mon de color i que feia coses estranyes. Ella s’encongia d’espatlles i seguia jugant com si res.

Quan li explicava a la mare el que li deien, ella sempre feia el mateix: movia el cap d’una banda a l'altre com si digués que no i li deia:
—No facis cas, Lila. Tu no ets rara, ets una nena especial, però una nena com totes les altres.

Lluny d’entristir-se pel que li deien les altres nenes, la Lila sempre estava alegre i era d’allò més riallera. No tenia amigues? Això no era pas veritat! La lila en tenia molts d’amics. Sempre anava rodejada de gatets i gossets de la barriada, ells sí que entenien la Lila i l’estimaven tal com era. Ella s’ho passava d’allò més bé jugant amb ells.

—Un dia seràs una gran zoòloga o poder una veterinària de prestigi —li deia la mare molt sovint. Ella reia, sense entendre res, i li explicava un munt de coses sobre el seu últim amiguet, un gatet blanquet amb un ull de cada color: un de blau i un de groc. Era un gat especial, com ella.


divendres, 17 d’octubre de 2014

LA VARICEL·LA DE L'AGNÈS

A bedtime story / Un cuento antes de dormir (ilustración de Natalie Chi Mei Tse)
(ilustración de Natalie Chi Mei Tse)
Aquell matí l’Agnès s’havia llevat amb unes dècimes de febre. No era gran cosa, però la mare, que era molt previsora, va decidir que el millor era que no anés a l’escola fins a veure si la febre pujava més. Al cap d’un parell d’hores, la febrada de la nena era prou alarmant com per a cridar al metge. El diagnòstic no es va fer esperar, i abans que el doctor arribes, vàrem aparèixer unes faves d’allò més aclaridores. La mare de l’Agnès li va dir que el que tenia era la varicel·la. I al metge ho va corroborar quan va arribar.

divendres, 10 d’octubre de 2014

MILLORS AMICS


En Jofre i en Quisso són inseparables d’ençà que el nen va néixer. Ja quan era un infant de bressol el Quisso vetllava el son del petit.
A mesura que en Jofre va anar creixent en Quisso va gaudir més amb les estones de joc que compartien. El que més els hi agradava a tots dos era sortir a córrer pel bosc. En Quisso era un caçador de fulles molt expert, fulla que voleiava pel vent, fulla que el gosset perseguia corrent com un esperitat. És per això que l’estació que més agradava als dos amics era la tardor.
Cada tarda, en sortir d’escola, en Jofre agafava la seva bicicleta vermella —la més xula de tot el poble— i seguit per en Quisso, s’endinsava al bosc a la caça de la fulla voladora. I així passaven l’estona fins que la mare d’en Jofre els cridava per sopar. Moment en el que començaven una carrera per veure qui arribaria abans a casa. Per molt ràpid que en Jofre pelades, en Quisso sempre arribava primer, i és que si alguna cosa l’hi agradava més quer perseguir fulles, era menjar!!! Per això en Jofre sempre se’n reia del seu amic i l’hi deia:
 —Quisso, ets un gos golafre. Un dia la panxa et tocarà a terra i ja no podràs perseguir més fulles.
El gosset s’estirava panxa enlaire esperant que en Jofre l’amanyagues, cosa que poc l’hi acostava aconseguir. El millor amic d’en Jofre era en Quisso, per molt que amb ell no pogués jugar a la vídeo consola com feia amb en Ferran, el seu segon millor amic.



dimecres, 10 de setembre de 2014

L'estiu arribat

(imatge treta d'aquí)
Les vacances han començat i l’estiu arribat.
La Marina i la seva mixa baixen a la platja per capbussar-se dins el mar.
La Marina estrena vestit de bany, ple de coloraines és ben llampant.
Estén la tovallola de ratlles i fa exercicis d’escalfament, la mixa al seu costat estira que estiraràs.  
Barret de palla encasquetat, per què el sol no ens doni mal de cap —li ha dit la mare, abans de deixar-la marxa.
La Marina frisa per a l’aigua blava poder nedar. La mixa se la mira, a ella dins l’aigua no li veurà pas.


divendres, 18 de juliol de 2014

La germaneta de l'Aniol

(Imatge  de Karen Donnelly)



Quan l’àvia Remei l’hi pregunta a l’Aniol com se sent, el vailet s'encongeix d'espatlles i fa una ganyota de desconcert.

—De moltes maneres —acaba per respondre.

L’àvia insisteix que l’hi expliqui perquè se sent així. Sap que per un nen petit com l’Aniol, només té sis ans, el que està passant no deu ser fàcil de pair.

—Estic content per què per fi avui arriben els pares. Tinc ganes de veure’ls

—Això està molt bé. Segur que ells també tenen ganes de veure’t a tu —somriu la Remei.

—Estic una mica trist per què ja no viure a casa teva. M’agrada viure amb tu iaia.

L’àvia aconsegueix parar una llàgrima que es vol esmunyir dels seus ulls.  L’emocionen les paraules del nen