diumenge, 10 de juliol de 2011

L'aniversari de L'Ona



L’Ona era molt llaminera. Sempre volia els pastissos i dolços mes grans que hi haguessin. S’acostava el seu aniversari, estava a punt de fer 10 anys. El deu és un numero màgic i la mare de l’Ona l’hi estava preparant una festa d’aniversari molt especial. Havia convidat a tots els cosins i amics de la nena i havia encarregat un pastis especial , un pastis amb un pis per cada any que tenia l’Ona.
La nena quant el va veure va esclatar d’alegria, reia com una boixa i repetia sense parar :
-és el pastis més gran del mon!!!!!!
Va tenir que fer servir una escala per tal de poder bufa les espelmes.
L’Ona era la nena més feliç d’aquest mon, mai oblidaria el regal de la mare.


participació a la iniciativa del blog Contes divers

divendres, 3 de juny de 2011

L’ESTRELLA DEL AVI

Feia dies que els pares i els oncles estaven tristos, es pesaven que jo no en dono compte, però si que ho faig. Parlaven en veu baixa i quant m’acostava canviaven de conversa. Al final la mara m’ho ha explicat, l’avi es va posar malalt i al varen dur a l’hospital, però estava molt malaltet i no ho ha pogut superar. No entenc molt bé el que la mara en vil dir, però ja preguntaré quant la vegi menys trista. El que si pregunto és quant veure l’avi i la mare somriu dolçament i m’explica que l’avi és al cel, que si per la nit miro el cel veure a l’avi, ara l’avi és una estrelleta que ens mira des del cel

participació a la iniciativa del blog Contes divers

dijous, 26 de maig de 2011

En Pitus

M’agrada anar a llegir asseguda sota el desmai que tenim al jardí. Mi puc passar hores i hores llegint contes. A en Pitus també l’hi agrada aquest racó del jardí i sempre ve amb mi. Es posa darrera meu i mira els dibuixos del conte que tinc a les mans, a vegades també mira l'entrepà que tinc per berenar i no se pas que és el que l’hi agrada més, però estic casi segura que és el berenar.
En Pitus no sap llegir, però diuen que els elefants son animals molt llestos i segur que ben aviat n’aprèn. Això si primer te que aprendre a deixar la trompa lluny del meu entrepà

participació a la iniciativa del blog Contes divers

divendres, 13 de maig de 2011

LA FLESSADA DE LA BESÀVIA



A les nits d’hivern a la mare li agrada llegir al sofà, tapada amb una vella flassada que li va cosir la seva avia quant ella era petita. El pare sempre li diu que ja és hora de jubilar-la, que té molts anys i fa peneta, però la mare respon que només ho farà quant trobi una flassada feta amb tant amor com aquella.
A casa encara hi ha la vella maquina de cosir de la besàvia. Segur que quant acabi la meva flassada la mara guardarà la de la besàvia i farà servir la nova.
Jo no ser cosir tant bé con l'avia de la mara, però el que si ser es fer-ho amb molt d’amor


participació a la iniciativa del blog Contes divers

divendres, 15 d’abril de 2011

La bombolla mes gran


En vaig posar dos xiclets a la boca i vaig mastegar ràpid, volia fer-me la xula davant la presumida de la Mariona. Ella no sabia fer bombolles i jo si. Pensava fer la bombolla mes gran del mon i ensenyar-li. La Mariona que menjava una piruleta va punxar la meva bombolla amb el pal. En va esclatar a la cara. Les rialles de la Mariona es devien sentir des de l’altre punta del parc


participació a la iniciativa del blog Contes divers

dijous, 31 de març de 2011

Sòc una nena gran


El de maduixa era el seu gust preferit, tot sempre ho volia de maduixa. Però el que més l’hi agradava era el gelat de maduixa, especialment aquells enormes cucurutxos que venien a la gelateria de sota casa l’avia.
Cada dissabte quant anaven a visitar-la el pare l’hi comprava un d’aquells gelats tan grossos i tan bons. I l’hi deia amb un somriure:
_aquest gelat és de nena gran, tu ja ets una nena gran per poder menjar-te’l?
_ siiiiii, sóc una nena gran!!!!!!
Com cada dissabte el pare l’hi havia comprat el seu cucurutxo, però amb la mala sort que la bola de maduixa va caure a terra sense que l’hagués pogut provar. Va posar carona de pena mirant el gelat esclafat a terra,les llàgrimes volien sortir dels seus ullets, però era una nena gran i no volia plorar.
El pare al veure que la seva nena es comportava com una noia gran, va entrar de nou a la botiga i va sortir amb un gelat encara més gros.

participació a la iniciativa del blog Contes divers

divendres, 18 de febrer de 2011

Iaia Rita

La Martina havia crescut entre els fogons de la Fonda que tenia la seva família. Ja la besàvia era cuinera, ella no l’havia conegut, però si que l’hi havien explicat moltes coses d’ella. També l’avia Rita era cuinera, una persona menuda que s movia amb agilitat entre els focs de la cuina. Com no podia ser d’altra manera, la mare de la Martina també treballava a la cuina.
A la nena l’hi agradava molt anar a la Fonda, sobre tot si la iaia Rita deixava que l’ajudés a fer pastissos. La Martina ho tenia clar des de que no aixecava mig pam de terra. Quant algú l’hi preguntava que volia ser quant fos gran, ella molt seriosa contestava : Jo de gran vull ser una iaia Rita.



participació a la iniciativa del blog Contes divers

divendres, 11 de febrer de 2011

L’OMBRA D’EN POL


Encara no tenia amics, feia pocs dies que la família s’havia traslladat a la nova casa. Sort en tenia d’en Duc, el seu gosset , amb ell sortia a passejar cada tarda.
En una d’aquestes passejades, en Pol, es va dur un gran ensurt. Darrera seu hi havia alguna cosa estranya, que el seguia i es movia de la mateixa manera que ell i en Duc. Feia exactament el mateix que ells feien. AL passar per davant d’una paret va veure que aquella presencia estranya es feia gran i de color negra i es reflectia a la paret. Va arrancar a córrer cap a casa. Arribar-hi esbufegant i explicà a la mare el que l’hi passava. La mara esclatar a riure i seient al sofà, al costat del nen, l’hi explicà que allò que tant l’espanta no és mes que la seva ombra, qui sempre anirà amb ell i no l’abandonarà mai.
És com un nou amic ? pregunta en Po
això mateix, és com un amic – diu rient la mare.


participació a la iniciativa del blog Contes divers

dimarts, 1 de febrer de 2011

Pluja d'Estrelles

Era una nit especial i màgica. els pares l’hi havien donat permís per quedar-se desperta fins tard. Però no només això, a més a més podia estar-se gronxant al jardí. Tenia sis anys i era la primera vegada que una cosa així l’hi passava i encara que no sabia molt bé el per què , estava contenta.
El pare es va acostar al gronxador i l’hi va dir que mires al cel amb molta atenció .El cel aquella nit era diferent, ple de puntets lluminosos com si s’ha hagués encès un munt de petites bombetes.
El pare l’hi va explicar que eren les estrelles que aquella nit brillaven més que mai .De tant en tant una d’elles sortia corrent, travessant el cel de punta a punta i és que un cop de tant en tant hi ha una pluja d’estrelles i quant és estiu com ara, es quant millor és veu.


participació a la iniciativa del blog Contes divers

dijous, 27 de gener de 2011

Festa de Pijames

No era un dissabte normal, era el meu aniversari feia 10 anys. Tota la setmana que l’hi havia estat preguntant a la mare si tindria una festa i ella en deia que tindria la millor de les festes, aquella festa que no oblidaria mai.
Però passaven les hores i si que era un dissabte normal, començava a pensar que els pares havien oblidat el meu aniversari. Estava molt trista.
A les set d ela tarda va sonar el timbre, vaig obrir i amb sorpresa vaig veure que les meves amigues, la Laia, la Marta i la Tresa eren a la porta amb una bossa i el coixí de dormir sota el braç.
La mare m’havia preparat la meva primera festa de pijames. Estava molt contenta, ens ho varen passar d’allò més bé.
Mai oblidaré la festa del meu desè aniversari!

participació a la iniciativa del blog Contes divers

dijous, 20 de gener de 2011

Tot ha canviat



Tot ha canviat massa per què jo ho pugui entendre. A casa, la Nora només fa que plorar, que dir que no sap com ens en sortirem d’aquesta. No sé que es “aquesta”, no l’he vist mai. Acosto el meu cap a la falda de la Nora, per consolar-la , ella m’acarona com sempre i mou el cap fent que no. No se que vol dir aquest no, entenc quant en diu :

_ Perdut –aquest és el meu nom des de que la Nora en va trobar voltant tot sol pel carrer – no pots corre per dins de casa”, _ però no entenc aquest no que fa amb el cap ¿no a què?

Abans cada mati la Nora sortia de casa per anar a un lloc que a mi m’agradava molt. M’hi portava poques vegades i sempre en dies de festa, quant ella no treballava. Deia que era l’únic dia que jo podia anar a la botiga. La botiga era el meu lloc preferit després de la meva flassada de dormir . Era una estança no gaire gran, plena de llum i colors, on hi havia un munt de coses que m’hagués agradat agafar per jugar, però la Nora sempre en deia :
_Perdut no toquis res, eh? _ i somreia mentre en donava un copet afectuós al cap. I jo no tocava res de res tot i que en moria de ganes.

Ara anem a la botiga qualsevol dia, sense ser festa i és que la Nora ja no surt cada mati per anar-hi a treballar, i quant hi va se m’emporta per què diu que sola es posa en cara més trista. La botiga segueix tenint molta llum, però ara es buida, dins no hi ha res, tan sols prestatgeries buides, aquelles mateixes que abans eren plenes d’aquelles coses que tant m’agradaven.

En poso a prendre el sol a l’aparador,aquell lloc on abans la Nora posava les coses mes boniques per què la gent les veies des del carrer i on jo no podia entrar mai, ara en deixa, en diu :
_Aprofita Perdut que avui el sol escalfa de valent_ mentre enganxa un cartell al vidre.

Després en crida per anar a casa altre cop,la visita a la botiga s’ha acabat:

_Va Perdut que hem de marxar , a veure si tenim sor i ens truquen aviat per comprar la botiga_ somriu, però té cara de pena.

No entenc les emocions dels humans. No entenc gaire als humans, però m’estimo la Nora i moc la cua com si entengués tot el que fa i el que en diu.


A proposta de Tens un racó dalt del món

dimarts, 18 de gener de 2011

La Princesa Tesa

Cada nit el pare l’hi explicava el conte de la Princesa Tesa, que era una sireneta filla del rei Constantí. La Tesa tenia un amic molt especial, el Vermellet, un petit peixet.
Esperava amb ànsia l’hora d’anar a dormir per què el pare l’hi expliques el conte de la Princesa Tesa, aquell conte que no estava escrit a cap llibre però que el pare es sabia de memòria.
Quant el pare acabava d’explicar-li ella tancava els ulls en força per adormir-se ben ràpid i poder somiar que era la Princesa Tesa i jugava amb el Vermellet nedant entre els corals del fons del mar.

participació a la iniciativa del blog Contes divers

dimecres, 5 de gener de 2011

EL Tutú Rosa



Era la nit de Reis. No podia dormir, frisava per veure els seus regals, per saber si l’hi havien portat aquell tutú tant bonic i les sabatilles per poder ballar de puntetes.
Va sentir un soroll al menjador, es va tapar el cap amb el llençol i es va fer la dormida. Al cap d’una bona estona es va atrevir a sortir del llit per mirar els regals.
Hi havia una caixa gran amb un bonic llaç rosa, duia el seu nom. Dins el tutú rosa que tan l’hi agradava i les sabatilles a del mateix color. No ho va poder resistir. Va anar a buscar a la nina de drap, l’osset del pitet i l’osseta marieta. Es va vestir per l’ocasió i comença a dansar al so de la música imaginaria. Era la nena més feliç del mon.


participació a la iniciativa del blog Contes divers