dijous, 20 de gener de 2011

Tot ha canviat



Tot ha canviat massa per què jo ho pugui entendre. A casa, la Nora només fa que plorar, que dir que no sap com ens en sortirem d’aquesta. No sé que es “aquesta”, no l’he vist mai. Acosto el meu cap a la falda de la Nora, per consolar-la , ella m’acarona com sempre i mou el cap fent que no. No se que vol dir aquest no, entenc quant en diu :

_ Perdut –aquest és el meu nom des de que la Nora en va trobar voltant tot sol pel carrer – no pots corre per dins de casa”, _ però no entenc aquest no que fa amb el cap ¿no a què?

Abans cada mati la Nora sortia de casa per anar a un lloc que a mi m’agradava molt. M’hi portava poques vegades i sempre en dies de festa, quant ella no treballava. Deia que era l’únic dia que jo podia anar a la botiga. La botiga era el meu lloc preferit després de la meva flassada de dormir . Era una estança no gaire gran, plena de llum i colors, on hi havia un munt de coses que m’hagués agradat agafar per jugar, però la Nora sempre en deia :
_Perdut no toquis res, eh? _ i somreia mentre en donava un copet afectuós al cap. I jo no tocava res de res tot i que en moria de ganes.

Ara anem a la botiga qualsevol dia, sense ser festa i és que la Nora ja no surt cada mati per anar-hi a treballar, i quant hi va se m’emporta per què diu que sola es posa en cara més trista. La botiga segueix tenint molta llum, però ara es buida, dins no hi ha res, tan sols prestatgeries buides, aquelles mateixes que abans eren plenes d’aquelles coses que tant m’agradaven.

En poso a prendre el sol a l’aparador,aquell lloc on abans la Nora posava les coses mes boniques per què la gent les veies des del carrer i on jo no podia entrar mai, ara en deixa, en diu :
_Aprofita Perdut que avui el sol escalfa de valent_ mentre enganxa un cartell al vidre.

Després en crida per anar a casa altre cop,la visita a la botiga s’ha acabat:

_Va Perdut que hem de marxar , a veure si tenim sor i ens truquen aviat per comprar la botiga_ somriu, però té cara de pena.

No entenc les emocions dels humans. No entenc gaire als humans, però m’estimo la Nora i moc la cua com si entengués tot el que fa i el que en diu.


A proposta de Tens un racó dalt del món

3 comentaris :

  1. moltes gràcies per la teva participació

    ResponElimina
  2. Una bona mirada de gos que ens fa pensar sobre els camins dels humans i les seves penes...bona participació!

    ResponElimina
  3. Bonic relat, amb aquest gos amic que fa companyia.

    ResponElimina