divendres, 18 de juliol de 2014

La germaneta de l'Aniol

(Imatge  de Karen Donnelly)



Quan l’àvia Remei l’hi pregunta a l’Aniol com se sent, el vailet s'encongeix d'espatlles i fa una ganyota de desconcert.

—De moltes maneres —acaba per respondre.

L’àvia insisteix que l’hi expliqui perquè se sent així. Sap que per un nen petit com l’Aniol, només té sis ans, el que està passant no deu ser fàcil de pair.

—Estic content per què per fi avui arriben els pares. Tinc ganes de veure’ls

—Això està molt bé. Segur que ells també tenen ganes de veure’t a tu —somriu la Remei.

—Estic una mica trist per què ja no viure a casa teva. M’agrada viure amb tu iaia.

L’àvia aconsegueix parar una llàgrima que es vol esmunyir dels seus ulls.  L’emocionen les paraules del nen


—Això rai! Saps que pots venir a passar uns dies sempre que vulguis, a més vivim molt a prop i la iaia vindrà sovint a veure’t — respon fem veure que no ha passat res.

—També estic nerviós per què no sé si l’hi agradaré a la meva germaneta. — La carona del petit és seriosa, ho diu de cor.

—Però como no vols agradar-l’hi? Si ets el nen més bonic del mon!!!

L’Aniol es torna arronsar d’espatlles —Ella no en coneix. I deu estar molt trista per haver de marxar de casa seva — la seva lògica aclaparadora desarma la Remei.

—Sí que deu ser trist això de deixar casa teva per anar tan lluny. La teva germaneta deixa casa seva, és ben cert Aniol, però allà ja no hi té res ni a ningú. O saps oi? —La Remei vol esbrinar fins on, el seu nét, entén el que està passant. L’Aniol fa que si amb el cap —El teu pare va veure com la Zerina es va quedar soleta i va anar a un lloc on hi havia més nens com ella. L’hi va fer molta pena i va decidir que adoptaria la nena. A més saps que la Zerina va trepitjar una mina, oi? —No acaba de tenir clar que el menut entengui tot el que l’hi explica,però ella segueix. —Això va fer que la teva germaneta perdés un braç. I al seu país no la poden curar com ella es mereix.

—La mama m’ho va explicar abans de marxar. En va dir que la Zerina és una nena sense família i que està malalta per culpa d’una guerra — L’Aniol parla com tot un homenet.

—Això mateix. Veig que la mare t’ho va explicar d’allò més bé. Doncs estigues tranquil que ja veuràs que ella estarà molt contenta de tenir-te per germà gran.

El vailet somriu a l’àvia i se’n torna a jugar amb el seu cotxe de bombers. No passa gaire estona quan truquen a la porta. L’Aniol corre a obrir, sap que són els pares i és mora de ganes de veure’ls. Quant obre la porta veu una nena petitona, deu tenir un parell d’anys, que se l’hi abraona al coll mentre, a crida —Iol! —La menuda encara no sap dit Aniol.

La cara del nen s’il·lumina amb un gran somriure i omple la peita de petons. La  Remei darrere el seu nét s’ho mira contenta. Abraça la seva filla i al seu gendre mentre deixa que els dos germanets es vagin coneixent. Ja hi haurà temps d’abraçar la menuda. L’Aniol agafa la seva germaneta a coll, quasi que no pot amb ella, i s’acosta a la Remei

—Iaia, iaia! Mira com m’estima la Zerina! —La carona del nen ho diu tot. Serà el millor germà gran del món.

11 comentaris :

  1. quanta tendresa ! m'imagino la nena abraçant el seu germà ! un gran somriure!

    ResponElimina
  2. Tanta tendresa que m'has emocionat... quina història més bonica. El meu nét Guillem té 6 anys o sigui que l'edat de l'Aniol em queda molt propera. Uns homenets... assenyats i encisadors i plens d'emocions.

    ResponElimina
  3. No m'ho esperava que reaccionés així la Zerina, em pensava que havent passat per una situació tan traumàtica li costaria agafar confiança a la nova família... un final feliç ben emotiu!!

    ResponElimina
  4. Una història que commou, m'ha fet somriure i alhora els ulls se m'omplien de llàgrimes. Un bon relat, tendre i emotiu.

    ResponElimina
  5. Quan l'Aniol abraça la Zerina ens abraça a tots. A tota la humanitat. Un bri d'esperança per aconseguir algun dia (per llunyà que sigui), la pau mundial.

    ResponElimina
  6. Ostres... està tan ben escrit que emociona i tot... podia imaginar perfectament el nen, primer amb els seus dubtes i, després, agafant a coll -amb tot el seu esforç- la germaneta! ;-))

    ResponElimina
  7. La tendresa té molta més força del que sembla.

    ResponElimina
  8. Els nens tenen el do d'entendre tot el que passa d'una forma més simple, menys cruel. Ho entenen i ho accepten. Potser els grans hauríem de recuperar aquesta innocència per no fer una muntanya d'un gra de sorra, simplement comprendre'ns i acceptar-nos tal com som.

    Molt tendre el teu relat.
    Aferradetes :)

    ResponElimina