divendres, 17 d’octubre de 2014

LA VARICEL·LA DE L'AGNÈS

A bedtime story / Un cuento antes de dormir (ilustración de Natalie Chi Mei Tse)
(ilustración de Natalie Chi Mei Tse)
Aquell matí l’Agnès s’havia llevat amb unes dècimes de febre. No era gran cosa, però la mare, que era molt previsora, va decidir que el millor era que no anés a l’escola fins a veure si la febre pujava més. Al cap d’un parell d’hores, la febrada de la nena era prou alarmant com per a cridar al metge. El diagnòstic no es va fer esperar, i abans que el doctor arribes, vàrem aparèixer unes faves d’allò més aclaridores. La mare de l’Agnès li va dir que el que tenia era la varicel·la. I al metge ho va corroborar quan va arribar.



Quina llauna! S’hauria de passar a casa almenys deu dies! I això era un avorriment, sobretot durant les hores que els pares treballaven i el Nil, el seu germà gran, era a escola. L’Agnès estava força decebuda amb la situació; i per acabar d’ arrodonir-ho la mare li havia dit que no es podia quedar sola, però si ella ja era una nena gran! Caram, que tenia nou anys! Per molt que va insistir la mare no va transigir amb aquest aspecte. Aquella mateixa tarda aniria la tieta Neus a cuidar-la. No és que l’Agnès no s’estimés a la tieta Neus, la germana gran de la mare, al contrari! Era la tieta més divertida que tenia, sempre feia ganyotes i anava ballant i cantant pel passadís, el que feia que la mare sempre li digués: «Neus, sembla que estiguis una mica lirona! » Aquella expressió feia petar de riure a l’Agnès i al Nil, que un dia havien buscat al diccionari que era un liró, i es varen assabentar que era un petit animaló de la família dels rosegadors. I ja veieu als dos germans imaginant-se a la pobra tieta Neus com una gran rata.

El que l’hi passava a la nena és que mai s’havia quedat sola amb la tieta Neus i es pensava que s’avorriria de valent. La tieta va arribar carregada amb una maleta amb rodes, que estirava amb totes les seves forces doncs pesava d’allò més. No va voler que ningú l’ajudes a traginar-la, i no la va obrir fins que tothom va marxar de casa i es va quedar a soles amb la seva neboda. L’Agnès no es podia creure el que veia: dins de la maleta hi havia un munt de llibres de totes mides i tots colors, uns de més vells, altres de més nous, un parell per estrenar i uns altres que eren verdaderes relíquies; també hi havia tres mones i un osset de peluix. La tieta va posar els animalons a sobre el llit de la nena, i els va donar un llibre a cada un. L’Agnès se la mirava amb els ulls oberts com a plats, però la tieta va seguir fent la seva: va anar a buscar el balancí del menjador i el va posar al costat del llit; va estarrufar els coixins i quan els va tenir al seu gust s’hi va asseure. De la seva bossa, quasi tan gran com la maleta, va treure una funda d’ulleres buida i va desar les que duia posades; va remenar, una mica més, fins a trobar un altre estoig d’ulleres i va posar-se les que hi havia dintre. De la mateixa bossa, va treure una rebeca de llaneta, negre, que tenia moltes butxaques i també se la va posar. Veient que l’Agnès no l’hi treia l’ull de sobre l’hi va preguntar:
 —Que no havies vist mai el ritual de llegir?
—Hi ha un ritual per llegir?
 —Oh i tant! Que et pensaves que era agafar un llibre i prou? —L’Agnès va fer que si amb el cap.
 —Clar, i llegir et resulta avorrit, oi?—La nena va tornar a dir que si —Ja veuràs com avui t’ensenyaré que llegir és de les coses més divertides del món—,va dir la Neus. La seva neboda no semblava gens convençuda, però allò no va aturar la tieta, que va treure un dels llibres més antics que hi havia a la maleta. Va començar a llegir el conte fent les veus dels diferents personatges, gesticulant quant l’acció s’ho valia i fent tot un mostrari de ganyotes i carotes. L’Agnès reia a cor que vols, aplaudint les veus de la tieta i gaudint del conte d’allò més. Quant va acabar, la Neus, l’hi va preguntar : «Que vols llegir-me un conte a mi?» La nena es va mostrar entusiasmada amb la idea. La Neus li va donar un dels contes per estrenar i l’Agnès va començar a llegir imitant el que havia fet la tieta. Vàrem passar les hores volant. Quan la mare va arribar a casa, les risses se sentien des de l’escala.

—Mama, mama, a partir d’ara vull que em cuidi la tieta Neus sempre!!! Saps que hi ha un ritual per llegir? És molt divertit!!!! Saps, mama?, m’agrada mol llegir!!!! Vull que em compris molts contes!!!
 — Però que ha passat aquí? — Va preguntar rient la mare, que prou que sabia el que havia succeït. La Neus era el millor remei per l’avorriment.

Des d’aquell dia, L’Agnès va aprendre a estimar els llibres i el seu interès per la lectura va anar creixent. Això si, sempre més va fer el ritual de la lectura: buscar un lloc còmoda per llegir, envoltar-se d’amics que els agradessin els llibres tant com a ella i posar-se la rebeca de les mil butxaques, que va heretar de la tieta Neus.




6 comentaris :

  1. Hi ha persones màgiques que saben encomanar el plaer per la lectura, la meva àvia n'era una. M'ha encantat!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi me'l va encomanar la germana gran de la meva mare... pensant en ella està escrit. Era la tieta dels llibres, era el que sempre ens regalava i l'hi agraeixo infinitament.

      Elimina
  2. Quina sort!!! Jo vaig tenir dos grans encomanadors: el meu pare i una tieta també, soltera, germana de ma mare, que sempre ens explicava contes.

    M'ha encantat aquest conte.

    ResponElimina
  3. ostres quina tieta més màgica i enrotllada , així llegir és com una aventura molt bon conte!

    ResponElimina
  4. De petit només m'agradaven els tebeos. La meva àvia em regalà "En Bolavà detectiu" de Folch i Torres, justament un dia que estava malalt. Va ser el meu primer llibre que no tenia forma de còmic.

    ResponElimina