dijous, 15 de gener de 2015

L'ALEX I ELS NENS POBRES

Imatge de Dave Hill
Quan l’Àlex va arribar d’escola la mare ja va veure que alguna cosa no anava bé. Era un nen de tarannà alegre, que sempre somreia i aquella tarda caminava capcot i emmurriat. Va llençar la maleta sobre la taula de la cuina i es va asseure a un dels bancs que l’envoltaven, va creuar els braços i amagar el cap entre ells. Ella, va fer com si res i com cada dia, l’hi va posar el got de llet i l’entrepà de pernil al davant. L’Àlex s’ho va mirar de reüll i ho va apartar un mica. Era més greu del que la mare es pensava.
—Que avui no et ve de gust el pernil?
Va moure el cap fent que no.
—De què vols l’entrepà?
—No en vull d’entrepà.
—I dons?
El xicotet es va encongir d’espatlles i va fer una ganyota d’indiferència.
—No tens gana?
—Sí, sí que tinc gana, però no vull menjar.
—I com pot ser això?
—No ho sé, mamà —La carona del nen era un poema.
—Em vols explicar alguna cosa, fill?
Va fer que si amb el cap. La mare es va asseure al banc de la cuina i l’hi va fer un gest perquè s’assagués a la seva falda, el va rodejar amb el braç i l’hi va agafar la barbeta per fer que l’hi mirés a la cara.
—Què et preocupa, Àlex?
—Mamà, és cert que hi ha països on els nens de la meva edat han de treballar per poder portar cèntims a cassa i poder menjar?
—Qui t’ho ha dit això?
—A l’escola ens ho han explicat. La mestra ens deia que som molt afortunats per tot el que tenim, que hi ha molts nens que no poden anar a escola cada dia, ni tan sols poden jugar amb els seus amics, perquè han de treballar moltes hores per poder menjar alguna cosa en tot el dia. Que hi ha països on els nens caminen hores per arribar a l’escola i això si és que hi van. Que són nens molt pobres.
—És cert, fill. Això que la mestra us ha explicat és veritat. Hi ha molts nens que no tenen res per menjar, ni joguines per jugar i a vegades ni tan sols una casa on viure.
L’Àlex va obrir uns ulls com a plats.
—Si no tenen casa, on viuen?
—Doncs si tenen sort a barraques fetes de fang i cartó i si no hi ha molts que viuen al carrer.
—Però, mamà, això és... és... —al vailet no l’hi sortien les paraules.
—Si fill, això és molt trist i molt dur.
—I no podem fer res per aquests nens?
—Podem ajudar enviant diners, medicaments i menjar a través de les ONG, que són associacions que els hi fan arribar.
—Però no les hi poden fer cases per tots? O donar feina als seus pares perquè ells no hagin de treballar?
—Això, fill meu, només ho poden solucionar els polítics, però sembla que no tots estan disposats a fer-ho.
—Saps mamà —Va dir tot decidit —de gran serè polític i jo sí que voldré ajudar aquests nens.
La mare va notar com una llàgrima li corria galta avall, era una llàgrima d’emoció en sentir les paraules del seu petit. L’Àlex tenia un gran cor i ella no dubtava que de gran ajudaria als més necessitats, el que no tenia tant clar és que fos sent polític.
—Doncs per fer-te gran has de menjar, així que ja pots començar a cruspir-te el berenar —l’hi va dir esbullant-li els cabells.
L’Àlex va tornar a seure a taula i va menjar-se l’entrapà sense deixar ni les molles.