El Cau de la Bruixa

L'aniversari de L'Ona

2011-07-10T18:47:00.003+02:00

L’Ona era molt llaminera. Sempre volia els pastissos i dolços mes grans que hi haguessin. S’acostava el seu aniversari, estava a punt de fer 10 anys. El deu és un numero màgic i la mare de l’Ona l’hi estava preparant una festa d’aniversari molt especial. Havia convidat a tots els cosins i amics de la nena i havia encarregat un pastis especial , un pastis amb un pis per cada any que tenia l’Ona.
La nena quant el va veure va esclatar d’alegria, reia com una boixa i repetia sense parar :
-és el pastis més gran del mon!!!!!!
Va tenir que fer servir una escala per tal de poder bufa les espelmes.
L’Ona era la nena més feliç d’aquest mon, mai oblidaria el regal de la mare.

participació a la iniciativa del blog Contes divers

L’ESTRELLA DEL AVI

2011-06-03T17:38:00.001+02:00

Feia dies que els pares i els oncles estaven tristos, es pesaven que jo no en dono compte, però si que ho faig. Parlaven en veu baixa i quant m’acostava canviaven de conversa. Al final la mara m’ho ha explicat, l’avi es va posar malalt i al varen dur a l’hospital, però estava molt malaltet i no ho ha pogut superar. No entenc molt bé el que la mara en vil dir, però ja preguntaré quant la vegi menys trista. El que si pregunto és quant veure l’avi i la mare somriu dolçament i m’explica que l’avi és al cel, que si per la nit miro el cel veure a l’avi, ara l’avi és una estrelleta que ens mira des del cel

participació a la iniciativa del blog Contes divers

En Pitus

2011-05-26T10:38:00.001+02:00

M’agrada anar a llegir asseguda sota el desmai que tenim al jardí. Mi puc passar hores i hores llegint contes. A en Pitus també l’hi agrada aquest racó del jardí i sempre ve amb mi. Es posa darrera meu i mira els dibuixos del conte que tinc a les mans, a vegades també mira l'entrepà que tinc per berenar i no se pas que és el que l’hi agrada més, però estic casi segura que és el berenar.
En Pitus no sap llegir, però diuen que els elefants son animals molt llestos i segur que ben aviat n’aprèn. Això si primer te que aprendre a deixar la trompa lluny del meu entrepà

participació a la iniciativa del blog Contes divers

LA FLESSADA DE LA BESÀVIA

2011-05-13T19:07:00.001+02:00

A les nits d’hivern a la mare li agrada llegir al sofà, tapada amb una vella flassada que li va cosir la seva avia quant ella era petita. El pare sempre li diu que ja és hora de jubilar-la, que té molts anys i fa peneta, però la mare respon que només ho farà quant trobi una flassada feta amb tant amor com aquella.
A casa encara hi ha la vella maquina de cosir de la besàvia. Segur que quant acabi la meva flassada la mara guardarà la de la besàvia i farà servir la nova.
Jo no ser cosir tant bé con l'avia de la mara, però el que si ser es fer-ho amb molt d’amor

participació a la iniciativa del blog Contes divers

La bombolla mes gran

2011-04-15T19:20:00.001+02:00

En vaig posar dos xiclets a la boca i vaig mastegar ràpid, volia fer-me la xula davant la presumida de la Mariona. Ella no sabia fer bombolles i jo si. Pensava fer la bombolla mes gran del mon i ensenyar-li. La Mariona que menjava una piruleta va punxar la meva bombolla amb el pal. En va esclatar a la cara. Les rialles de la Mariona es devien sentir des de l’altre punta del parc

participació a la iniciativa del blog Contes divers

Sòc una nena gran

2011-03-31T20:18:00.001+02:00

El de maduixa era el seu gust preferit, tot sempre ho volia de maduixa. Però el que més l’hi agradava era el gelat de maduixa, especialment aquells enormes cucurutxos que venien a la gelateria de sota casa l’avia.
Cada dissabte quant anaven a visitar-la el pare l’hi comprava un d’aquells gelats tan grossos i tan bons. I l’hi deia amb un somriure:
_aquest gelat és de nena gran, tu ja ets una nena gran per poder menjar-te’l?
_ siiiiii, sóc una nena gran!!!!!!
Com cada dissabte el pare l’hi havia comprat el seu cucurutxo, però amb la mala sort que la bola de maduixa va caure a terra sense que l’hagués pogut provar. Va posar carona de pena mirant el gelat esclafat a terra,les llàgrimes volien sortir dels seus ullets, però era una nena gran i no volia plorar.
El pare al veure que la seva nena es comportava com una noia gran, va entrar de nou a la botiga i va sortir amb un gelat encara més gros.

participació a la iniciativa del blog Contes divers

Iaia Rita

2011-02-18T16:51:00.002+01:00

La Martina havia crescut entre els fogons de la Fonda que tenia la seva família. Ja la besàvia era cuinera, ella no l’havia conegut, però si que l’hi havien explicat moltes coses d’ella. També l’avia Rita era cuinera, una persona menuda que s movia amb agilitat entre els focs de la cuina. Com no podia ser d’altra manera, la mare de la Martina també treballava a la cuina.
A la nena l’hi agradava molt anar a la Fonda, sobre tot si la iaia Rita deixava que l’ajudés a fer pastissos. La Martina ho tenia clar des de que no aixecava mig pam de terra. Quant algú l’hi preguntava que volia ser quant fos gran, ella molt seriosa contestava : Jo de gran vull ser una iaia Rita.

participació a la iniciativa del blog Contes divers

L’OMBRA D’EN POL

2011-02-11T13:36:00.002+01:00

Encara no tenia amics, feia pocs dies que la família s’havia traslladat a la nova casa. Sort en tenia d’en Duc, el seu gosset , amb ell sortia a passejar cada tarda.
En una d’aquestes passejades, en Pol, es va dur un gran ensurt. Darrera seu hi havia alguna cosa estranya, que el seguia i es movia de la mateixa manera que ell i en Duc. Feia exactament el mateix que ells feien. AL passar per davant d’una paret va veure que aquella presencia estranya es feia gran i de color negra i es reflectia a la paret. Va arrancar a córrer cap a casa. Arribar-hi esbufegant i explicà a la mare el que l’hi passava. La mara esclatar a riure i seient al sofà, al costat del nen, l’hi explicà que allò que tant l’espanta no és mes que la seva ombra, qui sempre anirà amb ell i no l’abandonarà mai.
És com un nou amic ? pregunta en Po
això mateix, és com un amic – diu rient la mare.

participació a la iniciativa del blog Contes divers

Pluja d'Estrelles

2011-02-01T08:50:00.003+01:00

Era una nit especial i màgica. els pares l’hi havien donat permís per quedar-se desperta fins tard. Però no només això, a més a més podia estar-se gronxant al jardí. Tenia sis anys i era la primera vegada que una cosa així l’hi passava i encara que no sabia molt bé el per què , estava contenta.
El pare es va acostar al gronxador i l’hi va dir que mires al cel amb molta atenció .El cel aquella nit era diferent, ple de puntets lluminosos com si s’ha hagués encès un munt de petites bombetes.
El pare l’hi va explicar que eren les estrelles que aquella nit brillaven més que mai .De tant en tant una d’elles sortia corrent, travessant el cel de punta a punta i és que un cop de tant en tant hi ha una pluja d’estrelles i quant és estiu com ara, es quant millor és veu.

participació a la iniciativa del blog Contes divers

Festa de Pijames

2011-01-27T16:57:00.006+01:00

No era un dissabte normal, era el meu aniversari feia 10 anys. Tota la setmana que l’hi havia estat preguntant a la mare si tindria una festa i ella en deia que tindria la millor de les festes, aquella festa que no oblidaria mai.
Però passaven les hores i si que era un dissabte normal, començava a pensar que els pares havien oblidat el meu aniversari. Estava molt trista.
A les set d ela tarda va sonar el timbre, vaig obrir i amb sorpresa vaig veure que les meves amigues, la Laia, la Marta i la Tresa eren a la porta amb una bossa i el coixí de dormir sota el braç.
La mare m’havia preparat la meva primera festa de pijames. Estava molt contenta, ens ho varen passar d’allò més bé.
Mai oblidaré la festa del meu desè aniversari!

participació a la iniciativa del blog Contes divers

Tot ha canviat

2011-01-20T15:00:00.003+01:00

Tot ha canviat massa per què jo ho pugui entendre. A casa, la Nora només fa que plorar, que dir que no sap com ens en sortirem d’aquesta. No sé que es “aquesta”, no l’he vist mai. Acosto el meu cap a la falda de la Nora, per consolar-la , ella m’acarona com sempre i mou el cap fent que no. No se que vol dir aquest no, entenc quant en diu :
_ Perdut –aquest és el meu nom des de que la Nora en va trobar voltant tot sol pel carrer – no pots corre per dins de casa”, _ però no entenc aquest no que fa amb el cap ¿no a què?

Abans cada mati la Nora sortia de casa per anar a un lloc que a mi m’agradava molt. M’hi portava poques vegades i sempre en dies de festa, quant ella no treballava. Deia que era l’únic dia que jo podia anar a la botiga. La botiga era el meu lloc preferit després de la meva flassada de dormir . Era una estança no gaire gran, plena de llum i colors, on hi havia un munt de coses que m’hagués agradat agafar per jugar, però la Nora sempre en deia :

_Perdut no toquis res, eh? _ i somreia mentre en donava un copet afectuós al cap. I jo no tocava res de res tot i que en moria de ganes.

Ara anem a la botiga qualsevol dia, sense ser festa i és que la Nora ja no surt cada mati per anar-hi a treballar, i quant hi va se m’emporta per què diu que sola es posa en cara més trista. La botiga segueix tenint molta llum, però ara es buida, dins no hi ha res, tan sols prestatgeries buides, aquelles mateixes que abans eren plenes d’aquelles coses que tant m’agradaven.

En poso a prendre el sol a l’aparador,aquell lloc on abans la Nora posava les coses mes boniques per què la gent les veies des del carrer i on jo no podia entrar mai, ara en deixa, en diu :
_Aprofita Perdut que avui el sol escalfa de valent_ mentre enganxa un cartell al vidre.

Després en crida per anar a casa altre cop,la visita a la botiga s’ha acabat:

_Va Perdut que hem de marxar , a veure si tenim sor i ens truquen aviat per comprar la botiga_ somriu, però té cara de pena.

No entenc les emocions dels humans. No entenc gaire als humans, però m’estimo la Nora i moc la cua com si entengués tot el que fa i el que en diu.

A proposta de Tens un racó dalt del món .

La Princesa Tesa

2011-01-18T10:54:00.003+01:00

Cada nit el pare l’hi explicava el conte de la Princesa Tesa, que era una sireneta filla del rei Constantí. La Tesa tenia un amic molt especial, el Vermellet, un petit peixet.
Esperava amb ànsia l’hora d’anar a dormir per què el pare l’hi expliques el conte de la Princesa Tesa, aquell conte que no estava escrit a cap llibre però que el pare es sabia de memòria.
Quant el pare acabava d’explicar-li ella tancava els ulls en força per adormir-se ben ràpid i poder somiar que era la Princesa Tesa i jugava amb el Vermellet nedant entre els corals del fons del mar.

participació a la iniciativa del blog Contes divers

EL Tutú Rosa

2011-01-05T16:50:00.002+01:00

Era la nit de Reis. No podia dormir, frisava per veure els seus regals, per saber si l’hi havien portat aquell tutú tant bonic i les sabatilles per poder ballar de puntetes.
Va sentir un soroll al menjador, es va tapar el cap amb el llençol i es va fer la dormida. Al cap d’una bona estona es va atrevir a sortir del llit per mirar els regals.
Hi havia una caixa gran amb un bonic llaç rosa, duia el seu nom. Dins el tutú rosa que tan l’hi agradava i les sabatilles a del mateix color. No ho va poder resistir. Va anar a buscar a la nina de drap, l’osset del pitet i l’osseta marieta. Es va vestir per l’ocasió i comença a dansar al so de la música imaginaria. Era la nena més feliç del mon.

participació a la iniciativa del blog Contes divers

CRISTALLS DE NEU

2010-12-20T17:50:00.003+01:00

Petits flocs de neu juguen entre ells, a l’aire, fent cabrioles abans de tocar terra i formar un mant blanc que sembla cotó fluix. Vull agafar-los, atrapar-los amb els meus guants del color del cel a la primavera. Se escapen . Dono voltes per quedar tota coberta de neu, vull ser com aquell ninot de la plaça, però no en ser estar quieta. Giro, i giro i giro com una baldufa quedant ben plena neu. Veig petits cristalls de neu que brillant amb intensitat, vull agafar-ne un, però son juganers i es desfan per no ser atrapats.

participació a la iniciativa del blog Contes divers

Bon Aniversari Taquetes!

2010-12-15T11:51:00.002+01:00

Avui fa un any que l’Ona va trobar-se en “taquetes” al forat de l’arbre que hi ha davant de casa. Va ser un amor a primera vista. L’Ona no ho va dubtar gens i va arreplegar aquell sac de miols per pujar-lo a casa.

Fa un any que es fan mútua companyia. I per això avui és un dia especial, un dia de celebració de la grossa. L’Ona ha fet un pastis de peix, el preferit d’en Taquetes” i ha preparat una gran festa o la convidada principal és la gallina Clotilde, que viu al primer pis i és la millor amiga d’en Taquetes.
Globus i serpentines adornen la casa, i una espelma vermella és al cim del pastís esperant que en Taquetes bufi tant i l’apagui.

Bon Aniversari Taquetes!!!!! Criden ben fort l’Ona i la Clotilde i ell mou la cua tot cofoi.

participació a la iniciativa del blog Contes divers

UNA CARTA PER EN MADHUR

2010-12-08T16:24:00.005+01:00

Els pares m’han explicat que hem apadrinat a un nen que viu molt lluny, a l’Índia. La mare en diu que com viu molt lluny, de moment no el coneixerem més que per fotografia, com aquella que ja tenim al moble del menjador, al costat de la meva. No acabo d’entendre molt bé que vol dir això d’apadrinar, el que si he entès és que fen-ho el nen i els seus amics, que viuen al mateix poble, podran anar a l’escola com hi vaig jo.
Els pares també m’expliquen que en Madhur, així es diu el nen, estarà molt content si l’hi escric una carta. Fa poc que sé escriure, però avui escriuré la meva primera carta a en Madhur.

participació a la iniciativa del blog Contes divers

MARRAMEU EL GAT CANTAIRE

2010-12-04T13:24:00.003+01:00

A la Laia l’hi agrada molt anar a vera a la tieta Ramona. Viu sola amb l’única companyia d’en Marrameu, un gat que la tieta Ramona diu que fa coses estranyes. Estranyes en un gat. En Marrameu sap cantar. Amb els seus miols es capaç de entonar qualsevol cançó que soni. Però en Marrameu es un gat molt tímid i només canta davant les persones que te més confiança, la tieta i la Laia, elles son les úniques que l’han sentit cantar. Per això la faceta cantora d’en Marrameu es un secret molt gran que la Laia no pot explicar a ningú, ni tan sols a en Pol el seu millor amic de l’escola.
La tieta diu que sort en té d’en Marrameu per que així no es troba mai sola ni avorrida. Cada tarda mentre esperen a la Laia la tieta fa mitja i en Marrameu afina la veu.

participació a la iniciativa del blog Contes divers

UN PASTIS PER LA MARE

2010-11-25T10:38:00.004+01:00

La mare d’en Pau sempre mirava els programes de cuina que donaven per la televisió, era una gran cuinera.
En Pau, que a vegades es seia al costat de la mare a veure aquets programes,un dia va veure com explicaven la recepta d’un pastis de xocolata que no necessitava anar al forn, en Pau era petit i no el deixaven fer servir ni el foc ni el forn. Però aquell pastis si que el podia fer ell tot sol! Estava molt content, l’hi donaria una gran sorpresa a la mare.
Va anar a la cuina i va fer aquell pastís de xocolata per la mare. Es va divertir molt, ara entenia per que a la mare l’hi agradava tant cuinar
La mare va estar molt contenta, el pastis d’en Pau era el millor que havia provat mai.

participació a la iniciativa del blog Contes divers

Moblar el cap

2010-11-02T18:19:00.004+01:00

Tènia una habilitat innata per sentir les converses dels altres, no és que les escoltés, no, és que les sentia, era com si les paraules acudissin a les seves orelles sense tan sol demanar-li permís.
Era per això que moltes vegades havia escoltat que tal o qual persona tenia el cap molt ben moblat, però quan parlaven d'ell sempre deien el contrari, que el tènia buit, que no hi havia res al seu cap.

Un bon dia va decidir anar-se'n a l’ IKEA i comprar-se una saleta de les mes bufones, d'aquests que caben en pocs centímetres quadrats i on el sofà fa les vegades de llit i la taula d'armari o una cosa així, tampoc això no ho tenia gaire clar.

Va muntar els seus mobles, que vènia tots en unes caixes molt primes i pesades on semblava mentida que hi hagués tot el necessari per muntar la saleta del seu cap. I sense més preàmbuls els va instal•la en el que havia de ser el seu lloc.

Va pensar que aquest era el pas necessari, amb el qual n'hi havia prou, que res més no havia de fer, al cap i a la fi quan moblava la casa és el procediment que seguia. La seva actitud davant de la vida no canvi ni un mínim, a fi de comptes ja tènia el "cap moblat", amb mobles de baix cost, però a moblat.

Deixà passar un temps prudencial i va tornar a sentir una d'aquestes converses que abans no escoltava, sinó que anaven a ell. Però aquesta vegada si que va provocar poder percebre-la. Parlaven d'ell i del seu cosí Andreuet, mentre del segon continuaven dient que tènia el cap molt bé moblat per a l'edat que tènia, el discurs sobre el seu cap continuava sent el mateix, era buit o un cap de trons.

No és cert!!! va voler cridar, però les paraules no li van sortir. Tènia que ensenyar-los que si que el tènia moblat, que havia anat a l’ IKEA i s'havia comprat el saleta del seu cap.

Va agafar el destral i es va donar un cop al cap, segur que així veurien que el seu cap no era buit, en ella si hi havia mobles, de baix cost, però mobles. Era un cap moblat

Pd: relat escrit originalment en castellà, en el meu altre blog "Mi Rincón Encantado"

No cal dir res...

2010-10-30T18:45:00.002+02:00

Tardor

2010-10-28T09:47:00.002+02:00

Cauen les fulles, gronxades pel suau vent,
sobre un llit d’aigües tranqui-les.

Historia d’una cadira

2010-10-16T19:13:00.002+02:00

Vaig marxar fa anys buscant altra ciutat. Ho abandonant-ho tot, no volia guardar cap cosa,cap lligam .
Pujant una muntanya vaig guaitar com un riu duia una cadira aigua avall. La cadira abocada a buscar una nova llar. Al no trobar-la, va disposar acabar la vida a la vora un riu, sola, abandonada,amb tota l’ humitat . Millor morir a la brasa d’un bon foc, donant calor a un avi mal carat. La cadira, com jo, buscava un nou final.
Vaig acabar tornant a la ciutat, no volia acabar com la cadira, buscant una nova llar. Volia lligams amb la vila on vaig arribar fa un grapat d’anys. Duia a la ma la cadira - a qui havia trobat vora un riu - donant-li una nova llar,com llit d’un gat rondinós qui vivia a la vora del foc.

A proposta de Tens un racó dalt del món . Text d’entre 100 i 200 paraules on no surti la lletra E.

Somiatruites

2010-09-28T11:31:00.001+02:00

Al mig de les muntanyes del Montseny hi ha una escola molt particular, a ella no hi poden assistir tots els nens que ho vulguin, han de ser nens amb una característica molt concreta, han de ser verdaders somiatruites.

Temps enrere l’escola tenia una llarga llista d’espera, no era fàcil obtenir una plaça, però avui tot ha canviat. Els nens que demanen entrar en aquesta escola cada dia son menys i es que els nens han deixat de ser verdaders somiatruites.

Per això quant la Marta, una nena que es creia filla de la Lluna, li va dir al seu pare que havia sentit parlar d’una estranya escola on segur que els companys no se l’hi en riurien i que hi volia anar, no va tenir cap problema en poder trobar una plaça.

El director de l’escola estava molt content, la Marta si era una verdadera somiatruites com ho eren els nens d’abans.

Agulletes al Cor

2010-08-06T16:29:00.002+02:00

El seu amor va ser tan intens que els va deixar amb agulletes al cor. No estaven acostumats a usar-lo, eren dues persones racionals, massa cerebrals per semblar persones humanes, molts els deien que mancaven de sentiments i d'emocions que sol sabien racionalitzar les coses.
Però ara per primera vegada tot era diferent, s'havien trobat per casualitat, per pur atzar, encara que cap dels dos no cregués en ell, ja que sol donaven credibilitat allò que podia ser demostrat empíricament, mai no deixaven res al destí; però aquesta vegada l'atzar havia jugat les seves cartes ell sol, sense càlculs de possibilitats, ni lleis matemàtiques i havia propiciat la seva trobada.

Des que es van creuar a l'ampli vestíbul del centre de convencions es va produir entre ells una descàrrega elèctrica capaç de produir una apagada a la ciutat de New York. S'havien mirat sol una fracció de segon, el temps necessari per adonar-se que el seu cervell es paralitzava, deixava de respondre als seus milers de preguntes i prenia el relleu un múscul per a ells gairebé desconegut, o almenys de que sol coneixien una faceta. El cor, aquell diminut orgue que servia per bombar la sang del seu cos, per mantenir-los en vida i que de sobte semblava que es tornava boig i que volia sortir de la seva cavitat. No ho entenien

Va ser la dècima de segon més llarga de la història, o almenys de la seva història, un espai de temps que semblava perdre tot contacte amb la realitat, era com si haguessin entrat en una realitat paral•lela on els conillets roses saltaven al mig de cors ballarins, les margarides s'esfullaven soles i els ocells entonaven melodies d'amor, encara que això últim sol el van suposar ja que mai no havien sentit una.

Cada un va seguir el seu camí, sense girar la vista enrere, pensant que al vestíbul havia de flotar alguna partícula estranya que els havia canviat el comportament. Van arribar a les seves respectives taules i van obrir els seus maletins... en cada un d'ells hi havia una nota en paper perfumat on unes lletres roses en cursiva deien " el cor té raons que la raó no entén", van arrugar la nota i la van tirar a la paperera més propera pensant que tot això no podia ser més que un broma pesada.

Des d'aquell dia alguna cosa va canviar en el seu interior, alguna cosa era diferent i és que a part del agulletes normal de les hores de gimnàs tenien unes de molt estranyes que no se n'anaven mai, tenien agulletes al cor.

Pd: relat escrit originalment en castellà, en el meu altre blog "Mi Rincón Encantado"

El tren de l'Unicorn del Pais de l'Arc de Sant Martí

2010-08-03T17:00:00.001+02:00

Havia sentit parlar moltes vegades del llunyà País de l'Arc de Sant Martí, escoltant embadalit les històries que, qui havien pujat al Tren de l’Unicorn, explicaven.

Sabia que el viatge era llarg, que s'havia d'agafar el Vaixell Alat per poder arribar a l'estació del Tren de l’Unicorn, que eren pocs els que aconseguien fer la travessia completa, que molts abandonaven a unes quants ports del destí final.
Tot ho sabia i s'havia repetit una i mil vegades que ell ho aconseguiria.

Fins i tot no havent estat mai al País de l'Arc de Sant Martí, tènia una imatge molt clara al seu cap, havia imaginat i recorregut cada un dels centímetres que el formaven, havia contemplat cada un dels seus racons, viatjant en per la seva imaginació, però estava segur que quan arribés tot li seria familiar, tot seria com ell el coneixia.

Varen passar deu llargs anys abans no va poder anar al port del Vaixell Alat, lleuger d'equipatge, però amb una càrrega molt més valuosa, la seva esperança i la seva il•lusió.
Tal com l’hi havien anunciat va ser un viatge llarg i tenebrós, ple de racons que amagaven trampes mortals. Omplert de grutes que acollien els instints més baixos.
Va haver de lluitar amb sensacions tan inhòspites com el desengany, la incomprensió, la intolerància, la sense raó o el xantatge emocional, coses que odiava amb totes les seves forces. Però lluito i va vèncer els seus temors, avanço port a port a bord del temut Vaixell Alat.

La recompensa no es va fer esperar, al final del trajecte li esperava un petit unicorn blau que li va portar al seu llom a través del País de l'Arc de Sant Martí, en preguntar-li quan prendrien el tren el petit unicorn va somriure i li va dir que era un tren d'un sol vagó, el seu llom, que s'agafés fort el seu crin que anaven a començar el viatge més meravellós que pogués imaginar, el viatge de la llibertat.

Pd: relat escrit originalment en castellà, en el meu altre blog "Mi Rincón Encantado"

L'ona i la tardo

2010-01-19T11:44:00.002+01:00

Era mig mati d’un dia de finals de setembre, feia pocs dies que havíem entrat a la tardor, quant en va sonar el telèfon, aquelles hores era estrany rebre trucades, les meves amigues al igual que jo feien la feina de la casa o estaven a la compra i la meva filla era a la feina i rarament trucava des de el lloc de treball.
Vaig despenjar l’auricular esperant trobar-me un venedor de baixi vostè a saber que, però no, era la meva filla en una d’aquelles rares ocasions en que trucava a mig mati. Varen anar al gra del que volia, estava treballant i no era qüestió de posar-nos a xerrar com quant era a casa seva. Volia demanar-me un favor, be per a ella era un favor i per a mi un plaer,que aquella tarda cuides de la meva neta de sis any, L’Ona.

L’Ona era una nena espigada, rosseta amb uns grans ulls verds que tot ho miraven, eixerida con un gínjol, riallera i entremaliada, era molt xerradora i tenia uns acudits que a mi en feien morir de la risa, era per això cuidar de la nena era una de les meves activitats preferides.

Vaig recollir l’Ona de l’escola, la nena sempre es posava molt contenta quant l’anava a buscar, sabia que era una tarda especial, diferent a les altres tardes que era la mare qui la recollia de l’escola, i això per ella sempre era con una gran aventura.
De camí a casa varem comprar el seu berenar preferit,, un croissant de la pastisseria de la cantonada, acompanyat d’una xocolatina blanca que regalava una enganxina, sempre en queda el dubte si el que l’hi agrada mes es la xocolatina o l’enganxina .

Tornant cap a casa la nena es va quedar molt seriosa mirant el gran arbre que hi ha al portal de casa meva, es va ajupir a terra i va collir una de les moltes fulles que el gran arbre havia començat a perdre i ensenyant-me-la en pregunta :
-Avia com es diu aquest arbre?
- Es un plataner
Es va quedar uns instants callada, rumiant, hi havia alguna cosa que no l’acabava de convencé
-Però avia , jo no he vist mai que aquest arbre faci plàtans, no potser un plataner, deu ser un altre arbre
En vaig tenir que aguantar la riallada que se m’escapava i posar-me tot lo seriosa que m’era possible per explicar a l’Ona que el plataner no era el arbre que dona plàtans, que es deia així però que res a veure amb aquell fruit que a ella tant l’hi agradava, que els plàtans els donava un arbre que es deia bananer.
No s’emblava gaire convençuda del que li deia, però de moment ho va deixar estar.

Un cop a casa, l’Ona se’n va apropar , encara dui la fulla de plataner a la ma y la feia rodar entre els seus dits, sabia que alguna en duia de cap,aquella fulla despertava un estrany interès en la nena i segur que mil preguntes bullien dintre del seu caparró.
Es va asseure al meu costat en el sofà de la saleta, jo havia agafat la meva labor de punt i en disposava a treballar una mica mes en aquell jersei rosa que feia per l’Ona.

-Iaia, per que el plataner de l’entrada està tirant a terra totes les seves fulles? que ja no l’hi agraden?
En vaig posar tot lo seriosa que vaig poder, el riure se’m escapava per sota el nas.
- Clar que l’hi agraden, les fulles son com el seu vestit, es el que el fa diferent dels altres arbres, cada arbre te unes fulles pròpies que nomes els arbres com ell tenen i així podem saber de quina classe d’arbre es tracta.
Ell no tira les fulles a terra, el que passa es que a la tardo les fulles de molts arbres es sequen i cauen a terra

L’ona va posar cara de no entendre res del que li deia....
- Però, iaia, si les fulles li agraden tant, perquè la tardo els hi ha seca i els hi pren?
- No els hi pren, el que fa la tardo es deixar l’arbre sense fulles durant l’hivern, per que així a la primavera li surtin fulles noves, d’un color verd molt bonic i l’arbre sigui un dels mes bonics.

Semblava que la meva explicació havia deixat a l’Ona mig convençuda del per que el terra l’entrada era una gran estora de fulles de plataner. La nena va deixar estar l’historia del arbre i es va posar a jugar.

Al arribar la seva mare, la meva filla, a recollir-la, l’Ona tota seriosa li va dir
- Mare, saps una cosa? no m’agrada gens la tardor.
- no t’agrada la tardor i com es això, filleta?
- La tardor es una dolenta que deixa als arbres despullats al hivern, per que passin fred fins a la primavera que els hi regala un nou vestit.

La meva filla va posar cara de no saber molt be que es el que passava, però com l’Ona ja tornava a estar absorta en els seus jocs, vaig poder explicar-l’hi a la meva filla la conversa que havia tingut amb la mena, mentre preníem un cafetó ben calent.
Al acabar el meu relat les dues varen esclatar a riure amb la sortida de la petita Ona.

Mare i filla varen marxar al cap de poca estona i jo en vaig quedar rient tota sola, recordant la tarda amb la nena i esperant que molt aviat la meva filla en tornes a demanar aquell tipus de “favor”

Maleït!

2009-09-30T17:20:00.003+02:00

Vaig mirar el calendari, un any més era San Valentí.
Una any més hauria d'estar esprement-me el cervell per buscar un regal adequat que et demostrés tot el que et vull, el que realment signifiques per a mi, però un any més em quedo paralitzat, enfonsat en aquesta vella butaca, esperant que les hores passin, que el rellotge marqui les dotze de la nit i pugui dir que a la fi és ja 15 de febrer.

Un any més és el dia més trist de la meva vida, veig la felicitat de les parelles que m'envolten i no puc més que odiar-los per això.
Fa ja massa que tu no aquestes aquest dia ni en cap altre de la meva vida.
Maleït conductor borratxo!
Maleït destí que se’t va endur del meu costat

Pd: relat escrit originalment en castellà, en el meu altre blog "Mi Rincón Encantado"

T'esperaré

2009-09-22T17:21:00.006+02:00

On es confonen els rellotges amb les llunes i es perden els segons d'aquell temps oblidat, m’asseuré a mirar com passa el temps, fins i tot el que encara ha de venir.
Con el sentinella de les hores perdudes reclutaré les mil•lèsimes de segon que es malgasten i amb elles construiré el nostre temps. Un espai propi on no hi haurà murs ni barreres, on el sol brillarà fins que la lluna l'assoleixi, en aquest joc de seducció que representen a diari.

On es confonen els rellotges amb les llunes crearé aquest espai propi on no haurem de lliura comptes més que al senyor de les hores, amo de tots els temps, sense necessitat d'haver de viure el present si on ens sentim més de gust és en aquell passat llunyà que sols coneixem a través d'històries comptades, o en aquell futur imaginari que sols nosaltres hem somiat.

On es confonen els rellotges amb les llunes deixarem d'imaginar i podrem realitzar, deixarem de pensar per passar a actuar, no haurem de somiar sinó sosl viure

On es confonen els rellotges amb les llunes t'esperaré encara que això em costi una altra eternitat.

Pd: relat escrit originalment en castellà, en el meu altre blog "Mi Rincón Encantado"